5 d’agost del 2009

La síndrome post-CENT

El passat divendres va ésser el meu últim dia al CENT... em sentia trista i neguitosa, per això ho vaig escriure a Twitter, i Francesc Esteve, un ex-Cent-Becari com ara ho sóc jo, em va donar ànims amb la síndrome post-CENT.

Efectivament, el CENT crea certa dependència, i no sabria dir ben bé perquè, pot ser siga com Francesc va apuntar cosa del café, jo ho atribuïsc a més a més del café, a les persones que el formen, a la seva manera de ser i acollir al personal, a com ens donen tot per a ens enganxem (literalment) a una manera de treballar i voler continuar investigant, cercant, aprenent, llegint... ens tracten tan bé i ens fan sentir com a casa des del primer moment que quan arriba l'hora de l'adeu és impossible voler anar-se'n d'allí.

L'oportunitat que sens presenta quan comencem l'estada com becaris, no és altra cosa que l'obertura de la porta que ens conduïx al camí de l'aprenentatge de tot un conjunt de continguts del més variat caràcter.

Al CENT he aprés no sols coses que tenen a veure amb la Nova Tecnologia Aplicada a l'Educació, també tecnologia social, grans trets sobre investigació, com treballar en equip, a compartir informació i coneixements, treball cooperatiu de debò... Cal saber llegir entre línies per poder desxifrar tots els missatges que envien, important a l'hora de dur a terme alguna tasca... la priorització de tasques n'és part important d'una bona feina.

Però el més important de tot, es que l'equip del CENT te el caliu humà que fa que tot rutlle i es duga a terme totes i cadascuna de les tasques i finalitats que es plantegen.

De bo, m'enduc el recolzament, el suport, les ganes de treballar, el bon humor, la broma, la tolerància, l'amor per la feina, els cafés, la xerradeta i l'amistat que senc per tots.

Supose que acabada aquesta etapa, en comença una de nova... ni millor ni pitjor, símplement diferent, però del que estic segura és que la influència que ha exercit el CENT en mi, m'ha fet créixer professionalment i m'ha obert la mirada.

De tota manera... us avise que el curs que ve, em tindreu de voluntària, jejeje... No us lliurareu de mi tan fàcilment.

Em sembla que aquest post no es gens objectiu, se m'acumulen els sentiments, tal vegada estiga enlluernada pel CENT i tots els que hi treballen Jordi Adell, Toni Bellver, Carles Bellver, Puri Andrés, Luís López i Suso Monforte. No se si he sigut capaç de mostrar ací el que volía, però si us vull dir que moltes gràcies a tots per haver-me acollit al vostre si. Besets.

2 comentaris:

  1. Per a nosaltres ha estat un plaer tenir-te ben a prop. Ens hem sentit molt cómodes amb la teua companyia... i ben nodrits!! ;D

    Ara tens un mes per a reflexionar i decidir què vols continuar fent a partir de setembre. Prent-te un descans per a meditar-ho tranquil·lament i ja ens contaràs els avanços.

    Molts besets :-)

    ResponElimina
  2. No mai digues "l'últim dia", perquè la vida gira i regira sense respir. Bon estiu.

    ResponElimina